Gabre: el perquè d'aquest nom

Un Gabre és el nom popular català que la gent de Crevillent -almenys els coneixedors dels ocells- assigna al mascle de l'Ànec Collverd (Anas platyrhynchos), és a dir, l'ornitònim crevillentí amb què es designa popularment aquesta espècie. Per una altra banda, la femella d'aquesta espècie d'Anatidae s'anomena popularment Ànera. Aquestes relíquies lingüístiques les vaig enregistrar en una de les diverses entrevistes fetes a caçadors, enviscadors i aficionats locals a l'ornitologia. I dic relíquies perquè són d'aquells mots que difícilment es podran posar de nou en circulació en les boques dels habitants de la nostra ciutat del Baix Vinalopó.

dijous, 8 de desembre de 2011

El tio Conina i altres contes

De la meua estada a Bristol, no he aconseguit fer gaires coses relacionades amb el món de l'ornitologia i la natura, tret d'algunes eixides al countryside, o la visita a Stonehenge i el seu entorn paisatgístic. Ara bé, el company de casa que em va acollir, nat a Albalat (de la Ribera), m'ha fet saber un bon grapat de parèmies, frases fetes i acudits d'aquell poblet i comarca, els quals m'agradaria compartir amb tothom. Perquè la cultura popular, com ja sabreu, ni es compra ni es ven, sinó que flueix i es transforma, com l'energia, de boca en boca dels seus parlants. Gratuïta, lliure, no paga peatges ni coneix reixes de zoològics ni barres de calabossos. Deixeu-me que us conte un conte en forma d'endevinalla:

-Què diríeu que diuen a la Ribera quan hom es tira un rot?: Dacsa p'al porc. A Crevillent, però, 200 quilòmetres més al sud, hi diem "P'als d'Elx" (siga merda o vent estomacal, i sense 'dacsa', que som molt garrepes).

-Si, un cop feu anar el rot, algú us pregunta: (és) Deba(d)es?, hi respondreu: deba(d)es peguen els frares cabota(d)es.

-I si us volen cobrar massa per l'espectacle dels rots, probablement plorareu desconsolats, i serà llavors que, sense miraments, el mateix que us vol cobrar (que sembla que és meitat d'Algemesí meitat d'Alzira), us prodigarà taxativament: D'Alzira i plores!? (i és que ja se sap que els d'Alzira són els capitalins, amos i senyorets de casa bé de la comarca).

-Per si fóra poc, de ben segur que en aquell moment passarà algú que no sap com està el pati i preguntarà, delerós per saber què passa amb tant de plor i rot: Com està l'assunt?, a la qual cosa, acte seguit, el causant del plany respondrà així: Donant-li pel cul al difunt (vols fer de mort)?

-El ploraner, capcot, maleirà l'alzireny empeltat i hi espetarà, de veu baixa i abans de marxar: Alzira, cau de raboses! De tornada a Albalat, el xicot es queixarà a sa mare, i aquesta, cansada i avorrida que el fill no es valga per si mateix, clamarà al cel: Mante!, qui t'ha parit que t'aguante. El clímax del sainet s'esdevindrà quan, en aquell mateix instant, el germà major del ploramiques tornarà de festa d'una discoteca d'aquelles que fan tributs a l'extinta ruta de l'abadejo i, amb els ulls i la boca encara ballant, escoltarà del pare (que acabarà d'arribar de l'horta de derronyar els tarongers una mica): Per la nit lleons i pel dia cagallons, en un to àcid, mordaç però submís, en clara referència a les festes que es gasta el primogènit.

-El fill major pensarà que son pare està fava, perquè, de festers, ell en coneix molts més salvatges, i començarà a repassar de memòria aquells sagals que coneix de pobles veïns i amb qui comparteix nits i pàrquings: hi ha d'Algemesí, toputs; de l'Alcúdia, roscanos (mai de Carlet, per la mort de déu!); de Guadassuar, carabassots, i aquell menut bragat de Riola, panderola. I els últims a reconéixer seran els seus propis veïns i ell mateix: d'Albalat, lloques. Per últim, aquella estampa familiar, es resoldrà amb l'asseveració del iaio, que, com qui no hi és, i reposant les mans sobre el gaiato que fa servir per desplaçar-se, deixarà córrer al seu nét, que va camí de l'habitació a recuperar tot el que ha rondat: A vore si et quedes tancat com el tio Conina! El cas és que en Dani, l'albalatero que viu a Bristol, em contà que al seu poble, Albalat, tothom coneix la història del tio Conina, que es va quedar tancat mentre es feia una habitació, perquè fent pujar parets i parets, no s'adonà de la trampa i es quedà "engabiat" entre els quatre murs. Veritat o no, la gent encara ho comparteix.

-Però la cosa no acaba aquí, i el menut de la família, per matar les penes, també ha marxat a la seua habitació, a fer el que diuen els de Benicull: Quan la serra de Corbera du capell, a pelar-se la fava a l'Hort del Martell. Hort o cambreta, tot va de mà de la maneta. I conte contat, cultura a volar (passeu-ho)


PS: Premi per als qui esbrineu la forma normativa (estàndard) d'una expressió del meu amic d'Albalat: Sa irte?

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Birds in Bristol

Fa 2 setmanes que sóc a Bristol. He contactat amb alguns birdwatchers i m'han convidat a fer alguna passejada per observar aus i, si s'escau, a alguna jornada d'anellament. Una de les iniciatives que tenen és l'observació i registre de pas d'aus migratòries que baixen d'Escandinàvia cap a terres més "templades" (que les gèlides d'allà dalt, s'entén) en la Cabot Tower, una torre situada al bell mig del centre urbà. I és que aquí, tot i ser una ciutat amb vora mig milió d'habitants, és plena de jardins, boscatges i extensions de terra verda que clapegen l'urbs i, on les aus (i els cérvols!), campen allà on volen, perquè en aquesta ciutat troben la llar perfecta. Sense anar més lluny, des de la finestra de la mansarda on dorm, i a menys de 20 metres, em va passar fregant els morros i planant un falcó. I em vaig quedar glaçat amb la bellesa del vol, sobretot perquè mai havia observat un falconet en llibertat (al sud valencià no és que abunden, precisament, els falcons).



També he comprat un bird feeder (menjador per a aus) i l'he col·locat al jardí de la casa. Ja he observat com un pit-roig venia a proveir-se amb la bola de greix que hi he ficat. Açò és un paradís d'aus, i a tir de pedra sense eixir de la ciutat. Ara mateix és fantàstic observar l'espectacle del color ocre amb la seua infinitat de tonalitats que presagien la caiguda definitiva del "bon" temps i l'adveniment d'un hivern que el vent ja porta amb sons crus.

Foto 1. Davant un faig gegantí a Ashton Court.
Foto 2. Bird feeder

dimecres, 21 de setembre de 2011

Una ecosocialistada

Si ja és greu que el BNV (Bloc Nacionalista Valencià) desoïsca les directives, les normes europees i les lleis estatals que prohibeixen el vesc i la caça amb parany, tot per evitar la fuita de 4 vots de 4 cerrils de les comarques, principalment, castellonenques, l'última notícia que llig per ser emmarcada dins les contraditio sine qua non és aquesta de la diputada ecosocialista d'ICV:

http://www.ara.cat/politica/nuria_bonaventura_0_558544246.html


Per quedar-hi envesCAT!

dissabte, 17 de setembre de 2011

Ximo Galarza i la feina ben feta

Aquest diumenge l'amigatx Ximo Galarza eixirà a Canal 9, al programa De Temporada, capa les 20.40h, amb Paco, un llaurador de l'Horta. No us ho perdeu. Ximo és professor i ornitòleg, i s'estima l'Horta que el progrés, paradoxalment, arracona. I com que s'estima l'Horta i tot allò que ens dóna, fa blogs que ens ajuden a conéixer i comprendre una mica més aquests espais de vida, perquè si no els coneixem difícilment podrem estimar-nos-els mai.

http://www.rtvv.es/va/detemporada/temporada-Cap_13_556874311.html


http://hortapamapam.blogspot.com/

Horta viva, vida sana, futur assegurat.

dijous, 21 de juliol de 2011

Reportatge diari Ara

Us adjunte un minireportatge del diari www.ara.cat anomenat "Ocells urbanites", ja que és una temàtica que sempre m'ha interessat força.

Ocells URBANITES

Al matí, a algunes de les antenes de la ciutat de Barcelona hi pugen les merles a cantar. Si visquessin en un espai natural, buscarien l'arbre més alt. Però viuen a Barcelona, són aus urbanites i, per tant, s'han hagut d'adaptar. L'ecosistema urbà no tan sols és capaç de modificar la seva personalitat. Els científics han observat que les aus urbanes són més exploradores i atrevides. Però és que, a més, algunes espècies fins i tot han desenvolupat més el seu cervell. És la llei: adaptar-se o morir.

Barcelona està situada en plena ruta migratòria. "No ens n'adonem perquè sempre anem mirant cap a terra, però el cert és que és un lloc d'aturada i moltes s'hi queden", explica el biòleg Miquel Rafa, director de territori i medi ambient de l'Obra Social de CatalunyaCaixa. Per Catalunya passen unes 400 espècies. A la primavera, les aus volen del sud, de l'Àfrica, cap al nord. És el seu viatge prenupcial abans de l'aparellament. A la tardor tornen a l'Àfrica ja amb les cries. Això si no decideixen quedar-se.

Canvi de vida

Al Japó les cornelles mengen nous i han après que si les fan rodolar fins als pasos zebra els cotxes, quan hi passen, les trenquen. A Anglaterra, la mallerenga blava ha après a obrir amb el bec les ampolles de llet que reparteixen per les portes de les cases. A Barcelona també s'estan observant alguns canvis de comportament en algunes espècies. Per començar, han canviat el que els biòlegs anomenen distància de fugida, el màxim que una persona es pot apropar fins que aixeca el vol. "A la ciutat és més petita que al camp i hi ha espècies que han passat de no tolerar gens la presència dels humans a estar-hi al costat", explica David Sol, investigador del CSIC adscrit al CREAF.

És el cas de les cotorres argentines, una espècie invasora que viu a la ciutat des que fa unes quantes dècades alguns particulars que les tenien com a animal de companyia les van alliberar. Primer van ocupar com a nínxol ecològic les palmeres de les ciutats. Però no s'apropaven als humans. Avui, no és estrany veure-les al costat d'un banc on hi ha algú menjant un entrepà i deixant engrunes. Fins i tot han passat la mà per davant a una altra espècie abundant i molt més antiga a Barcelona: els coloms. Es mengen el seu aliment sense miraments.

En els seus estudis amb aus urbanes, David Sol ha constatat que les aus invasores que s'adapten a un entorn urbà són més valentes i exploradores. I coincideix amb les que tenen un cervell més gran, com és el cas de les cotorres. "Quan es troben en un nou ambient, el seu primer conflicte és trobar nous aliments. Per això acaben sent més exploradores que les del camp, que son més porugues", explica. En el seu entorn natural, la por a trobar depredadors porta a la prudència. Sembla que les aus de ciutat intueixen que en aquest entorn els seu depredadors naturals no hi són i per això arrisquen més.

Un altre estudi del CSIC demostra que, en general, les aus de la ciutat tenen el cervell un 20% més gran que les que viuen al camp. Han estudiat 82 espècies. Possiblement, la necessitat d'aprendre hi contribueix.

Aus inventores

La gavina és una altra au de l'ecosistema barceloní. Es tracta d'una espècie que viu a les zones costaneres i s'alimenta de peix. Però a Barcelona ja fa temps que viuen terra endins i han envaït moltes teulades. De fet, mentre que als anys 70 la seva presència era anecdòtica, actualment en algunes zones suposen un mal de cap per als veïns.

El peix ja no és el seu principal aliment. Mengen als afores, als abocadors -en alguns s'han pres mesures- i tornen a la ciutat. Però recentment s'ha vist que també han desenvolupat una altra capacitat, explica Rafa. Han creat una nova tècnica per caçar coloms, única de les gavines barcelonines. "Han après que el colom és confiat i no està preparat per fugir ràpid. Per capturar-lo, el persegueixen, li donen un cop amb l'ala perquè caigui i el rematen a terra per menjar-se'l", explica Rafa.

Els protegits

A Barcelona hi ha més de 200 edificis on viuen espècies protegides. Per exemple, els ballesters o falciots tenen predilecció pels edificis amb forats de ventilació. "El seu espai preferit són les mitgeres (parets separadores entre edificis que queden a la vista quan tenen altures diferents). Ens diuen la ciutat de les mitgeres i per això som el lloc d'Espanya amb més ballesters", afirma Sergi Garcia, president de Galanthus i responsable del programa de seguiment d'aus en edificis de l'Ajuntament de Barcelona. "El pitjor és que ara, amb la rehabilitació de molts edificis, s'estan tapant i, a més, es col·loquen dispositius per protegir-se dels coloms, que són molestos per als veïns i amb els seus excrements degraden els edificis", afegeix. Això impedeix la vida d'altres aus no molestes. A més, als edificis nous, tots de vidre i amb superfície plana, no hi poden viure. "No es té en compte que l'ecosistema urbà és un engranatge, necessitem les aus, que es mengen els insectes", diu Garcia. Per això, des de Galanthus s'està treballant amb arquitectes i veïns. Per exemple, al carrer Pallars s'ha fet un edifici d'obra nova amb nius artificials a les façanes. A Drassanes han posat nius per a pardals a la teulada.

Al Palau de Justícia de Catalunya hi ha un niu de xoriguers protegit pel mateix fiscal de medi ambient. Les obres de rehabilitació de l'edifici suposaven un perill i el fiscal va exigir mesures de protecció.

dilluns, 27 de juny de 2011

Caixes niu: resum temporada cria 2011

Us adjuntem un resum del que ha estat la revisió, seguiment i manteniment de les caixes niu a la Serra de Crevillent durant la primavera-estiu del 2011. Feu-ne difusió, si de cas i sobretot, entre la gent jove i els més xicotets. Tot i que no apareix en el vídeo, també hem organitzat tallers de caixes niu per als més menuts i no tan menuts. Si mai voleu que fem un taller en la vostra organització, colla, col·legi o institut, feu-nos-ho saber i anirem encantats.

dilluns, 16 de maig de 2011

divendres, 22 d’abril de 2011

Rata cellarda "okupa" a caixa niu

El dimecres 20 d'abril de 2011 vam pujar a fer revisió de les caixes niu a la Serra de Crevillent i vam trobar que, en dues caixes niu, hi havien fet niu dos exemplars de Rata Cellarda (Eliomys quercinus), en castellà Lirón careto. Aquest rosegador sol predar els nius dels pàrids i d'altres famílies d'ocells. Finalment la vam deixar marxar perquè semblava que estava a punt de parir. És ben curiós (almenys així ho hem comprovat) que a les caixes niu properes a zones humanitzades i solanes hi proliferen les rates cellardes, mentre que a les zones més altes i humides de la serra no s'hi deixen veure, almenys no amb tanta freqüència.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Niu de Mallerenga Emplomallada (Parus cristatus)

Comencem bé la nova temporada de cria. Aquest dissabte he revisat una única caixa niu a la Serra de Crevillent i m’he trobat amb cinc pollets de Capellanet/Mallerenga Emplomallada (Parus cristatus) amb pocs dies de vida. Dels cinc, n’hi ha un que probablement no sobrevisca, ja que porta un retard important de creixement en relació amb la resta de germanets. La temporada passada ja va criar una parella de Capellanet, i m’aventure a dir que és la mateixa parella, tot i que desconec els costums o hàbits de cria específics d’aquesta espècie. La parella de l’any passat va fer una posta amb èxit, i jo diria que enguany repeteixen ubicació. Ara, aquesta afirmació és indecorosament acientífica. Siga com siga, és una molta bona notícia. I açò sols és un piscolabis, perquè hui he repassat unes 10 caixes niu d'altres zones i m'he dut tal quantitat de bones sorpreses que encara em dura l'alegria. Demà, si puc, penjaré una crònica d'aquestes darreres 10 caixes niu

Us adjunte, de moment, un vídeo que he muntat sobre el niu de dissabte.


dimarts, 5 d’abril de 2011

El Pinsà Trompeter a Xixona

Us passe un vídeo on s'informa de l'estudi que la UA du a terme sobre el Pinsà Trompeter (Bucanetes githagineus) al Montnegre (Xixona). El crevillentí i amic Dani Ferràndez, Pallissa, a qui algunes i alguns segur que coneixeu, és entrevistat i explica el seguiment que s'està fent de l'espècie i altres detalls. Durant la setmana de Falles (15-19 març) ens vam apropar per trobar algun niu, però els trompeters no es van deixar veure. Ara, però, en Dani ja ha instal·lat alguna càmera per fer el seguiment d'un niu actiu amb cinc ous.

http://www.rtvv.es/va/medio_ambiente/pinsa-trompeter-sahara-sinstalola-xixona_3_411588848.html

Aquí us deixe alguna foto que en Daniel ha tret del niu (sota un matoll de Cantahuesso, Thymus moroderi) i la zona en qüestió, sobretot per als visitants d'aquest blog, amants de la natura i els ocells d'altres parts del país (comarques valencianes septentrionals, Mallorca, Catalunya i més enllà) que no esteu avesats a aquest tipus d'ambient subàrid i d'espècies tan meridionals.

diumenge, 27 de març de 2011

Caçadors d'espàrrecs

Ahir dissabte, Dani, Pasqui, Charlie, Tatxa, Vicentus, altres alzirenys i jo vam esmorzar al Forn de Carrascosa, un baret de poble als afores d'Alzira i entre tarongerars. Després que alguns es quedaren fent un truc i trucant els gots, altres pujaren a escalar al Tallat Roig, mentre que altres quatre anàrem al camí que puja al monestir i pics de la Serra de la Murta a fer espàrrecs. El mestre caçador d'espàrrecs era el Tatxa, que tot solet en va collir un manoll de vora mig quilogram (a la foto, escampat). I tot perquè es va encapssonar en fer-nos una truita amb espàrrecs. Vam batre 16 ous i vam tallar el rebuig dels espàrrecs (allà on la tija no trenca, sinó que simplement es doblega, anava reballada al fem perquè no feia això, trenc!).

Els màrgens dels camins i els bancals abandonats estaven encara humits i a vessar d'esparregueres que amb prou feines podien amagar els brots tendres d'allò que després seria un bon àpat. I és que la setmana que hem tingut de pluges i el guaret de la terra han propiciat l'esclat dels turions verds comestibles. A més a més, va fer un dia de bandera, com diria mon pare, amb un sol que s'agraïa i personalment celebrava com el millor dels regals de la primavera. Els pinsans cantaven amb joia damunt la copa dels tarongers la seua melodia predilecta, pròpia d'aquesta època de tràfec sexual, mentre que els gafarrons muceguellaven (d'encuny propi: "volar amb semblança de muceguello") per damunt dels horts i pinedes fent el seguici, cridant l'atenció de femelles i intimidant possibles rivals. Tot plegat, un plaer per als sentits i un bàlsam lubricant per a l'esperit.

Vaig fotografiar una sargantana que, per als qui som de zones seques i argiloses com el Vinalopó, salta als ulls que cromàticament és força diferent de les que sovintegen per la nostra comarca. I poca cosa més, si bé destacar que al caliu de la germanor i la bona conversa vaig fer una replegada improvisada d'expressions i lèxic propi de la gent de la Ribera, gent, per cert, amb molta empenta, gran personalitat i caràcter extravertit: vitets, reballar, derronyar, repom ("guendilles", "tirar", "escarmondar" i "solatge" respectivament a Crevillent), i aquests versets magnífics:

Quan la Murta s'emborrona,
i la Casella fa capell,
llaurador vés-te'n a casa,
pica X* i fes cordell.


*No recorde si era espart o algun altres tipus de planta filamentosa amb què fer cordell.

Quan la Murta s'omple de núvol i les boires se situen per sota del pic de la Casella (creant una mena de barret visual), la saviesa popular avança que s'espera una bona fotracada d'aigua i per això s'aconsella de deixar la feina al camp i marxar a refugiar-se a casa fins que escampe. Més o manco.
(Cliqueu damunt les fotos per si voleu ampliar-les)


dijous, 10 de març de 2011

Taller de caixes niu per a Primària

El passat divendres 4 de març vaig organitzar un taller de construcció i col·locació de caixes niu per a xiquets al col·legi públic on faig de mestre practicant. Van acudir dos grups de xiquets de 6è de Primària (11-12 anys). Primer hi vaig passar una presentació en powerpoint, acompanyada d'uns fulls informatius amb els materials i mesures necessàries i després vaig construir, amb l'ajuda d'algun d'ells, una caixa niu per a pàrids model GACO 2000 que posteriorment vam col·locar a l'arbre monumental que és alhora símbol del col·legi, un Ficus (en desconec l'espècie concreta). Us en deixe, de tot plegat, unes fotografies. Així és que ja sabeu: si si sou mestres o professors i voleu que faça un talleret al vostre "col·le" o "insti"... aniré encantat.

Cliqueu damunt les fotografies per veure-les amb la mida original.

dissabte, 5 de març de 2011

Eines i materials docents del segle XXI per a l'escola del segle XXI

Us enllace uns materials molt interessants sobre medi ambient que es podrien... no, que S'HAU-RI-EN-DE-FER-SER-VIR diàriament a l'escola del segle XXI en l'àrea de coneixement del medi de Primària i Ciències Naturals/Biologia de Secundària. Són infografies que ha realitzat una empresa basca per a diferents clients públics i privats. Ho he penjat perquè ara que faig de mestre practicant en un col·legi públic no acabe d'entendre que els mestres i els xiquets no puguen gaudir d'aquests materials engegadors i aprofitar-se'n per fer del procés d'ensenyament-aprenentatge un camí més planer i exitós, i açò ocorre, en gran mesura, per culpa de la manca d'inversió pública en educació per part dels organismes oficials valencians que en tenen competències (al col·legi on m'estic de practicant no tenen ni ordinadors com cal per a treballar amb els xiquets).

Amb aquestes eines i materials tot són avantatges, i per si fos poc, són debades! No podem tenir una escola, uns mestres i unes infraestructures del segle XX per a uns ciutadans del segle XXI. És clar que hi ha una altra manera d'ensenyar i d'aprendre! Si ens n'aprofitem, tots hi sortim guanyant.

El cas del Waterboxx és un projecte d'allò més engrescador, sobretot per a zones subàrides com la nostra:

http://www.consumer.es/web/es/medio_ambiente/energia_y_ciencia/2009/11/22/189125.php


Més infografies interessantíssimes, pel seu atractiu visual, dinàmic, pel potencial didàctic:

http://www.90grados.info/portfolio.php?page=1&cat=4&item=82&lan=

Infografía: Especial multimedia sobre el Cambio Climático

dilluns, 14 de febrer de 2011

Més pardalets: pardalots d'horta i marjal

Aquest vídeo és un petit homenatge a totes aquelles persones que s'estimen la natura i els pardalets i hi dediquen molt del seu temps per fomentar-hi el respecte i el coneixement.

http://www.youtube.com/watch?v=XI5H9PSi1ks

dijous, 10 de febrer de 2011

Vídeos casolans: natura a Crevillent

He muntat uns vídeos casolans a partir d'un material que vaig gravar la tardor passada a la serra, arran d'unes passejades i observacions ornitològiques que hi vaig fer.



diumenge, 30 de gener de 2011

Al Mayürca natural

Del 20 al 26 de gener vaig estar a Mallorca de viatge, d'allò que es diu "de plaer", i vaig aprofitar per visitar algun indret d'interés natural destacable, com S'Albufera (que pateix un veïnatge indecent amb la central tèrmica d'Es Murterar) la Serra de Tramuntana i diferents cales on els companys van escalar. També em va sorprendre la camejada que vam fer fins l'Avenc de Son Pou.

Mallorca, l'illa catalana plena de ramats d'ullastre, alzina, càrritx i llentiscle, de boscos d'ovelles, porcs i porcelles i cabres salvatges, de camps de molins de vent i d'aigua, de marges que semblen obres d'art que arriben fins a la vora de la mar, de pedra de marès amb què es fan, o es feien, cases i catedrals. Mallorca, l'illa foradada budells endins pertot arreu, on una serra creua, com la cresta d'un pollastre, el seu cap. Mallorca, l'illa mullada per aigües amb tots els blaus i verds possibles del cercle cromàtic (i més encara). Mallorca, l'illa on els vents són veïns i parents de cada mas i habitant. Neu, sorra, sol, sal, gel, humitat... de tot fórem testics. Vam recórrer els quatre punts cardinals amb una furgoneta, passàrem un fred de mil dimonis, pagàrem el peatge més car de tot Europa, a Sóller. Però va pagar la pena, sobretot perquè no vam topetar amb turistes de sol i platja, quin plaer, i perquè vam poder escoltar un valencià tan gutural que semblava alemany. Els mallorquins no mouen els llavis per parlar, parlen amb els ulls. La propera, Menorca, Reserva de la Biosfera.

Pel que fa a l'interés estrictament ornitològic, vaig poder gaudir amb l'observació, a S'Albufera, de dos exemplars d'àguila peixatera, i per primera vegada (encara que semble mentida) vaig poder veure merles blaves. I per segona vegada (la primera fou al Tancat de la Pipa de València), però mai abans tan i tan i tan a prop, vaig gaudir d'unes fotges banyudes valencianes introduïdes a S'Albufera a partir d'un conveni entre les dues Generalitats (la Valenciana i la Mallorquina, el Consell), que feien gala d'una mansuetud tal que semblaven gallinetes de granja (com passava amb pit-rojos i pinsans; a Mallorca, al pit-roig hi diuen ropit). De tot plegat, us en deixe unes quantes fotos a continuació. Piqueu damunt de cada imatge per ampliar-les i gaudir-ne.