Una vella dita popular basca afirma
que si la primera vegada que sents el cant d'un cucut tens monedes a
les butxaques, eixe any no et faltaran els diners. Ho he llegit en un
llibre de Kirmen Uribe, d'una preciositat infinita, serena. No sé quan va ser la
primera vegada que vaig sentir el cant del cucut, era xicotet, i
llavors no m'importaven els diners, ben bé com ara. Sí que recorde
l'última vegada. Va ser fa un parell d'anys, a la cara nord de la serra
de Crevillent (a les terres de la família materna, l'Ombria de el Fondó
de les Neus), allà on els pins, les carrasques, els brucs i els arboços
creixen forts perquè els arriba l'alé de les terres del nord, el mateix
alé que parla sobre el cant del cucut. I és curiós, perquè no en va ser
un, el cant que vaig oir, sinó el de dos cucuts, un mascle i una
femella, tot fent el seguici nupcial. Era primavera.
Siga
com siga, des d'aquella última vegada que vaig sentir el cucut, no he
tingut més diners, tampoc me'n fan gaire falta. El que sí que he notat
força és que les butxaques les tinc més plenes de bons amics que mai.
Supose que eixa ha sigut la riquesa que em dispensaren aquella parella de
cucuts. Una riquesa que no té preu. Espere de tot cor
que enguany vosaltres també n'oiu. Per si de
cas, us enllace un vídeo on podreu gaudir-ne. Feliç 2012.
.JPG)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada