Dilluns de Pasqua (i pardalets)

En el marc de la Macromona 2012 farem un taller de caixes niu per a xiquets i adults aquest dilluns de Pasqua, a l'aula de la natura de les Cases del Senyor (Monòver).

Primer, va ser l'aïllament tèrmic; després, volar

http://www.ara.cat/societat/Troben-Xina-esquelets-dinosaure-plomes_0_676732416.html

Les cigonyes sí que porten els xiquets

Heu vist el film "Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo pero nunca se atrevió a preguntar" de Woody Allen? Doncs, jo sí que l'he vista, però la pel·lícula no responia al títol. Aquestes fotos, en canvi, sí: les cigonyes de Ponent (Lleida):

http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=49&IDI=6099

Voltors a Crevillent

Hui, dimarts 31 de gener, cap a les 11.30h he vist una parella de voltors volant en cercles al cel del casc urbà de Crevillent, a no molta altura. Després de fer diferents passades que han durat uns 20 minuts, han fet cua cap a la Serra de Crevillent. Ho deixe escrit perquè, tot i que és habitual la citació de voltors en el moment de pas, no és gaire habitual que facen el que ha fet aquesta parella. Potser pujaven de l'abocador d'Abornasa proper al parc natural del Fondo, on potser sí que és més habitual veure'ls apropar-se a menjar. Com que estic molt desconnectat de les citacions ornitològiques locals, hauré de preguntar al personal si és que sovinteja (de fa poc o fa temps) alguna parella d'aquests accipítrids a la nostra serra.

L'amistat del cucut

Una vella dita popular basca afirma que si la primera vegada que sents el cant d'un cucut tens monedes a les butxaques, eixe any no et faltaran els diners. Ho he llegit en un llibre de Kirmen Uribe, d'una preciositat infinita, serena. No sé quan va ser la primera vegada que vaig sentir el cant del cucut, era xicotet, i llavors no m'importaven els diners, ben bé com ara. Sí que recorde l'última vegada. Va ser fa un parell d'anys, a la cara nord de la serra de Crevillent (a les terres de la família materna, l'Ombria de el Fondó de les Neus), allà on els pins, les carrasques, els brucs i els arboços creixen forts perquè els arriba l'alé de les terres del nord, el mateix alé que parla sobre el cant del cucut. I és curiós, perquè no en va ser un, el cant que vaig oir, sinó el de dos cucuts, un mascle i una femella, tot fent el seguici nupcial. Era primavera.

Siga com siga, des d'aquella última vegada que vaig sentir el cucut, no he tingut més diners, tampoc me'n fan gaire falta. El que sí que he notat força és que les butxaques les tinc més plenes de bons amics que mai. Supose que eixa ha sigut la riquesa que em dispensaren aquella parella de cucuts. Una riquesa que no té preu. Espere de tot cor que enguany vosaltres també n'oiu. Per si de cas, us enllace un vídeo on podreu gaudir-ne. Feliç 2012.